Rower-us: Francés.html

Aquest article tracta sobre la llengua. Per altres significats, vegeu «francesos».

Francès 'Français'
Pronunciació:	AFI: [frãˈsɛ]
Altres denominacions:	llengua d'oïl, francià
Parlat a:	França, Canadà, Bèlgica, Suïssa, l'estat de Louisiana als Estats Units, Haití, República Democràtica del Congo, Madagascar, Costa d'Ivori, Camerun, i altres.
Regió:	Europa, Amèrica, Àfrica
Parlants:	77 milions (128 milions inclouent els que la parlen com a segona llengua)
Rànquing:	11
Classificació genètica:	Indoeuropeu Llengua itàlica Llengua romànica Itàlica-Occidental Itàlica-Occidental-Occidental Gal·lo-Ibèrica Gal·lo-Romanç Gal·lo-Rhaetia Oïl Francès
estatus oficial
Llengua oficial de:	França, Suïssa (co-oficial amb l'alemany, l'italià i el romanx, Bèlgica (co-oficial amb el neerlandès), Canadà (cooficial amb l'anglès), 22 països més i Unió Europea
Regulat per:	Académie Française
codis de la llengua
ISO 639-1	fr
ISO 639-2	fra/fre
ISO 639-3	{{{iso3}}}
SIL	fra
{{{mapa}}}
vegeu també: llengua

El francès o francés^[1] (français) és una llengua romànica occidental també coneguda com a llengua d'oïl -encara que no l'és, només és una llengua que prové de la llengua d'oïl- (per la manera de dir el mot "sí", i en oposició a l'occità, que empra "òc"). Nasqué als volts de París i s'escampà extensivament per tot França com a llengua de l'Imperi i de la República en detriment de les altres llengües de l'Estat francès (occità, bretó, basc, català, alsacià, cors, etc.) i les altres llengües d'oïl (altres variants lingüístiques empartentades amb el mateix francès: picard, való, etc.). Amb el colonialisme, el seu ús es va estendre arreu del món, sobretot a l'Àfrica i en alguns punts d'Amèrica (fonamentalment Louisiana i el Quebec i Oceania, on encara es conserva, i d'Àsia, on el seu ús com a llengua colonial està en retrocés.

Món francòfon

A Europa, gaudeix de reconeixement oficial, a més de França, a Bèlgica (Valònia i Brussel·les), a Suïssa (cantons occidentals), a Itàlia (Vall d'Aosta), a Luxemburg i a Mònaco.

Es calcula que parlen francès uns 77 milions de persones com a llengua materna, i uns 128 milions en total si s'hi inclouen els que el parlen com a segona llengua.

edita Escriptura

El francès s'escriu amb l'alfabet llatí. Té cinc diacrítics (l'accent tancat, l'accent circumflex, l'accent obert, la ce trencada i la dièresi), així com una lligadura (œ).

L'escriptura té més aviat poc a veure amb la pronunciació actual. En general, la forma escrita és més conservadora que la forma parlada. Açò es deu als forts canvis fonètics que han tingut lloc des del període del francès antic, i que no es van correspondre amb canvis en l'escriptura. No obstant, han tingut lloc alguns canvis conscients en l'escriptura per a restaurar l'ortografia llatina:

Francès antic doit > Francès modern doigt "dit" (Llatí digitum)
Francès antic pie > Francès modern pied "peu" (Llatí pedem)

A vegades els impressors van imposar la seua pròpia grafia per a evitar ambigüitats:

Abans de la impremta: uit, huit
A partir de la impremta: huit, huit, evitava la confusió amb vit.

Per tot açò, és quasi impossible predir l'escriptura basant-se únicament en la pronunciació. Les consonants finals, en particular s, x, z, t i d solen ser mudes; i n i m són perceptibles fins i tot al final de paraula perquè nasalitzen a la vocal que acompanyen. En canvi, c, r, f, i l solen pronunciar-se fins i tot en posició final. Per exemple, les següents paraules acaben en consonant, però en la seua pronunciació acaben en un so vocàlic: nez, doigt, pied, aller, les, lit, beaux.

Els diacrítics tenen un significat fonètic, semàntic i etimològic.

Accent obert (à, è, ù): Sobre la a o la u, únicament distingeix els homòfons entre si: à («a», «cap a») contra a («ha» o «té»), ou («o») contra où («on»). Sobre una e, indica el so /ε/.
Accent tancat (é): Sobre la e, indica el so /e/. A més, sol indicar l'omissió històrica d'una consonant que seguia a la e (normalment una s): écouter < escouter.
Accent circumflex (â, ê, î, ô, û): Sobre la e, indica el so /ε/. També pot indicar l'omissió històrica d'una lletra adjacent (normalment una s): château < castel, fête < feste, sûr < seur, dîner < disner. Per extensió, també pot marcar la diferència entre homòfons: du («del») contra dû («degut», participi passat de devoir, «deure»).
Dièresi o tréma (ë, ï): Indica que una vocal que normalment formaria diftong no ho forma: naïve, Noël. La dièresi en la i (ÿ) només té lloc en alguns noms propis (com l'Haÿ-les-Roses) i en el francès antic.
Ce trencada (ç): Indica que la c es pronuncia /s/ on, de no portar-la, es pronunciaria /k/.

La lligadura œ no és més que una contracció opcional de oe, i no té cap significat especial.

S'ha intentat, diverses vegades, reformar l'ortografia francesa, però aquests intents de reforma no han tingut molt d'èxit.

edita Història de la llengua

Igual que succeeix amb els altres idiomes romanços, el francès és un idioma derivat del llatí. Aquest idioma es parlava en el sud de França, en l'actual Provença des de molt abans de la conquista de Gàl·lia (territori que comprenia fonamentalment el nord de l'actual França, Bèlgica i els Països Baixos) pels romans acabdillats per Juli Cèsar. En el moment de les invasions bàrbares, durant el declivi de l'Imperi Romà, els habitants de l'actual França estaven totalment llatinitzats. No obstant, cal tenir en compte que el que parlava el poble era el llatí vulgar, prou diferent del literari, tant quant al vocabulari com quant a la morfosintaxi nominal i verbal.

El substrat celta, així com les aportacions posteriors dels francs han configurat les particularitats de l'idioma francès. A partir del segle VII ja es compta amb testimonis que la llengua que es parla en el territori de l'actual França és diferent del llatí i del germànic. El document fonamental és el dels Juraments d'Estrasburg (842), en els que les diferents tropes dels néts de Carlemany juren respecte a la divisió que es produeix després de la mort de Luis el Piadós, i es veuen obligats a fer-ho tant en llatí, com en germànic i en un idioma romanç, a cavall entre el llatí i el francès. Dels dos grans dialectes romanços que es van formar a França, i que es coneixen amb els noms de langue d'oc i langue d'oïl (en funció del mode en què es deia "sí"), l'actual francès és hereu d'aquest últim.

Amb l'aparició dels primers textos literaris, entre els que destaca el Cantar de Rotlan, l'idioma romanç es va consolidant, mostrant-se cada vegada més diferenciat respecte al llatí. A poc a poc s'anirà transformant d'idioma declinat en idioma analític, en el que l'ús de preposicions i l'orde de les paraules en l'oració substitueixen al sistema de casos.

La langue d'oïl ('oïl' ha evolucionat en 'oui') es parlava en la zona nord i la langue d'òc en el sud. La línia de separació podria anar del Massís Central a la desembocadura del Loira en Nantes. Aquesta línia, no obstant, ha anat descendint cap al sud, a causa de l'espenta política d'una França jacobina el centre polític de la qual estava en París, i s'ha fet més evident des de la Revolució Francesa, a partir de la qual el dialecte de l'Illa de França (francià) va passar a ser estàndard de la llengua francesa, un element identificador i igualador de tots els francesos i una discriminació cap als que parlaven altra llengua o dialecte de França.